sábado, 28 de noviembre de 2009

SOCIALISTES DE PEGA.


SOCIALISTES DE “PEGA”.

Andorra no és un país tradicionalment de esquerres ni ho serà mai. És un concepte que no s’adapta a la mentalitat dels seus habitants, al menys d’aquells que poden exercir el dret a vot.
Tot i així les darreres eleccions les va guanyar el Partit Socialdemòcrata.
Sens dubte les va guanyar no pas per mèrits propis sinó per demèrits dels “altres”.
Ja en el seu dia, quan es va “muntar” el Partit Socialdemòcrata, es deixava entreveure que aquella gent tenia de socialista el que jo de astronauta, però havien de ser diferents als altres i se’ls va ocórrer la idea de la socialdemocràcia. Però veient com vivien, com eren, d’eon venien i com volien ser, ja s’intuïa que tota aquella gent no era pas socialista.
Bé, alguns potser si, potser també per aquest motiu ara s’ha creat aquesta corrent esquerrana dins del mateix partit dit de esquerres.

Teòricament els partits socialistes, els partits de esquerra són els que estant sempre amb els sindicats i els sindicats amb aquests partits.
Això es volia demostrar des de el PS, per exemple en les manifestacions de l’1 de Maig, encapçalant les manifestacions amb els paraigües del PSOE.

Personalment no m’han agradat mai els sindicats, ja ho vaig dir obertament quan vaig entrar a formar part de l’Alternativa com a independent. I ho vaig seguir dient quant formava part com a militant del Partit Socialdemòcrata. I ara que n’estic a fora ho afirmo encara amb més rotunditat.
Però d’aquí a donar l’esquena als sindicats, a tots els treballadors del país amb el “lleig” de declarar festa obligatòria la diada del treball, dient al mateix temps que qui vulgui obrir el seu comerç pot fer-ho tranquil·lament hi va un llarg camí.

Sóc partidari de la llibertat d’horaris i de la llibertat de obrir els comerços sempre que vulguin i els dies que vulguin, inclosos Meritxell, Nadal, Cap d’any, la constitució, l’1 de Maig ... Sempre i quant es respectin les condicions laborals del treballador i les lleis laborals.
Sóc totalment contrari a que un Partit es faci passar per Socialista a conveniència.

Però el temps posarà a tothom al seu lloc i el Partit Socialdemòcrata tornarà aviat on ha de estar, a la oposició, a dir a tot que no i a intentar tornar a convèncer als funcionaris i als sindicats que ells son de esquerres i son la solució als seus mals. Aquest cop trigaran però encara molt més temps.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

lunes, 23 de noviembre de 2009

INTRUSISME.


L’INTRUSISME.

“Exercici d'una professió, d'un càrrec, etc, per una persona no qualificada oficialment.”
Aquesta és la definició que ens dona la Enciclopèdia Catalana del mot intrusisme.

Actualment està molt de “moda” la comptabilitat degut a que és obligatòria per a tots els empresaris. Aquells que no tenen els suficients coneixements comptables i volen complir la Llei han hagut de espavilar-se i contractar un contable.
El problema és que davant de l’allau de feina han sortit comptables de sota les pedres. No em podia ni imaginar que a Andorra hi haguessin tants “comptables”.
L’article 3 de la Llei de Comptabilitat dels empresaris estableix que la comptabilitat ha de ser portada directament per l’empresari o per les persones que aquest autoritzi i sense perjudici de la seva responsabilitat.

Segons la llei qualsevol pot portar una comptabilitat. No em puc oposar doncs a que no tinguin la adequada formació. El problema serà de l’empresari.

Però si una persona es troba treballant en una empresa sense estar assalariada en la mateixa o es troba fent feines per una empresa com a autònom, professional liberal, freelance, assessor extern, ajudant ... ( o com ho vulguin anomenar), sense el degut permís de Govern (inscrit al Registre de Comerç i amb el degut número de Registre Tributari).
En altres paraules, si un treballador esta assalariat en un lloc (vegis empleats de banca, funcionaris, administratius...) o no esta assalariat, i es troba treballant en un altre lloc (vegis portant la comptabilitat d’una empresa), aleshores això es diu : intrusisme. I l’intrusisme està castigat i penalitzat.

Es clar que caldria que algun inspector passés a revisar qui es troba treballant en un lloc i amb quin permís i crec que actualment, tot i la quantitat exagerada de funcionaris que tenim, d’inspectors n’ hi ha ben pocs.
Però tard o d’hora hi arribarem i els intrusos rebran el seu càstig. I aquest hauria de ser la inhabilitació per la feina que estant duent a terme sense autorització.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

sábado, 14 de noviembre de 2009

FÒRUM - A PRINGAR


A “PRINGAR” ELS AUTÒNOMS.

S’apropen temps difícils pels autònoms. Pel que sembla, hem de pagar tots els “plats trencats”, aquells que treballem per compte propi.

D’una banda tenim la nova Llei de la CASS, amb la obligació de cotitzar els empresaris per compte propi. Fins aquí no estaria malament la idea, si no fos per l’augment que patim els que ja cotitzàvem voluntàriament.
Els salaris excessivament elevats de molts assalariats fan augmentar el salari mitjà fins prop dels 2.000 euros. I aquest és precisament el “salari” que ens apliquen per la cotització dels autònoms, uns 400 euros mensuals (el 20%), gairebé el doble del que veníem pagant voluntàriament.
Aquest càlcul del salari mitjà equival a dir que : tots els autònoms guanyen 2.000 euros al mes ?
I a més a tots aquests assalariats privilegiats, la seva empresa els paga 14,5% de la seva cotització.
Les nombroses baixes, moltes en la funció pública (no ho oblidem), han fet que s’augmentin les cotitzacions i es rebaixin les prestacions. Quant els autònoms mai hem estat de baixa (tampoc podíem).

D’altra banda la imposició directa prevista a les activitats econòmiques, on els autònoms que no som una societat haurem de pagar també un 10% dels nostres beneficis, sense que ens puguem descomptar cap salari dels nostres ingressos. Quant en la immensa majoria de empresaris el seu benefici és precisament el seu salari.
Aquí una vegada més els assalariats privilegiats en surten mol ben parats doncs no han de pagar absolutament res en concepte de imposició directa.

Tornem a “pringar” doncs els autònoms o treballadors per compte propi.

NO ÉS JUST.

Si a tot això hi afegim els impostos indirectes que tots patim (alguns més que altres), les taxes comunals desorbitades (també alguns més que altres), sumant també a la obligació de dur una comptabilitat (amb la despesa que això comporta en la contractació de professionals), i sumant també els moments de “crisi” actuals (que no cal recordar a ningú)... Fan i faran que arribar a fi de mes sigui cada cop més complicat per als autònoms.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

domingo, 8 de noviembre de 2009

FÒRUM - LA CADIRETA


LA CADIRETA.

Resulta curiós com, una “cadira” pot fer trontollar un país, anticipar unes eleccions o donar estabilitat a un Govern. Encara que aquesta estabilitat no comporti “confiança”.

Encara no s’havien ni tant sols presentat les llistes electorals i un nou grup polític (que no Partit polític) ja pactava amb un altre grup (aquest si Partit polític), tot demanant una “cadireta” que sembla ser se’ls va prometre a canvi de “eliminar” uns quants “noms” de les llistes.

S’efectuaren les eleccions i aquest Partit polític les va guanyar sense majoria absoluta, però com que es creien els amos i senyors varen oblidar el pacte. La manca de cadira va fer perillar la investidura del Cap de Govern. Clar que aquest pacte tant sols era verbal i ni tant sols era conegut dins del Partit polític pels seus militants.

Es va substituir el pacte verbal per un pacte escrit (aquest si va ser redactat dins del Partit), però que no va arribar enlloc. En aquest pacte no hi havia cap cadira per al nou grup, que disposava de pocs “efectius” encara que fossin indispensables per sumar i tirar endavant la legislatura.

Aleshores va començar una mena de “guerra”. El nou grup deia a tot que NO, al estil del que havia fet sempre el Partit polític en qüestió mentre es trobava a l’oposició.
Curiosament, un altre grup que no havia guanyat les eleccions però que disposava de bastants efectius deia a tot que SI, momentàniament. Fins que va arribar un dia en que també varen demanar una cadira.

Aleshores el Partit que estava governant va pensar que tantes cadires no podia donar i va decidir tornar a fer un pacte amb el nou grup, aquesta vegada també escrit i una mica més ben definit.

Aquest nou pacte ja comportava la tant desitjada cadireta i faria que s’aprovés un pressupost que encara ens buidaria més la caixa ja buida i unes lleis fiscals que estaven bastant “coixes”.
Val a dir que aquesta cadira en comportava una altra, que ocuparia una persona que “penja” directament de qui mou els fils del nou grup polític.
TOT PER LA CADIRETA. Serà una realitat ? O tant sols és un cop més producte de la meva imaginació ?

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.